Colòmbia: retorn a les armes?

el

Arran de l’assassinat de més de 500 activistes de moviments socials i de 150 guerrillers desmobilitzats, una part de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble (FARC-EP) va denunciar l’incompliment dels tractats de pau signats a l’Havana el 2016. “En nom del dret universal dels pobles a alçar-se amb armes davant l’opressió”, va assegurar el cap de la guerrilla Iván Márquez el dia en què les FARC anunciaven el seu retorn armat, el 29 d’agost del 2019. Unes hores més tard, la reacció del president colombià Iván Duque des del palau Nariño va qualificar les FARC de “grup narcoterrorista recolzat per la dictadura de Nicolás Maduro”.

L’endemà d’aquesta declaració, el ministeri de Defensa colombià va anunciar haver matat membres de les FARC en el decurs d’una operació en una zona rural de San Vicente del Caguán, al sud del pais. Però van ometre la informació de l’assassinat de menors civils durant l’atac. Aquests fets van ser revelats al Parlament de Colòmbia forçant la dimissió del ministre de Defensa Guillermo Botero el 7 de novembre del 2019.

Aquesta polèmica ve de lluny, quan el maig del 2019 un article del The New York Times revelava la intenció del comandant de l’exèrcit de doblar el nombre d’assassinats i captures de criminals i guerrillers acceptant així l’augment de víctimes civils.

La bel·ligerància envers aquest grup guerriller a escala internacional a permès que l’any 2012, durant la presidència del liberal Juan Manuel Santos, representants de l’Estat i de les FARC s’asseguessin junts a l’Havana per estudiar una solució negociada al conflicte amb la mediació dels governs de Noruega, Cuba, Xile i Veneçuela.

Tanmateix, amb el canvi de govern del 2018 i el retorn a l’Uribisme (moviment polític d’Álvaro Uribe, president del 2002 al 2010) la política gubernamental s’ha capgirat i la nova estratègia passa per la rendició de les guerrilles i els seus líders. Cal recordar que durant els mandats d’Álvaro Uribe, els seus aliats eren grups paramilitars relacionats amb el narcotràfic i el seu govern es va veure implicat en escàndols com la parapolítica, és a dir el vincle entre polítics i paramilitars, els falsos positius amb els quals feien passar les morts de civils i les execucions extrajudicials com a baixes en combat, el suborn de notaris per oficialitzar milers de documents i les anomenades chuzadas que consisitien en seguiments il·legals i escoltes telefòniques a líders opositors, periodistes, magistrats i funcionaris per part de l’antiga Agència d’Intel·ligència Colombiana (DAS) posteriorment eliminada per Santos el 2011.

Paramilitars, parapolítics, guerrillers, narcotraficants… tots implicats en la lluita per controlar el territori i aconseguir el poder polític i econòmic del pais fent pagar les dramàtiques conseqüències del conflicte a la població civil. Segons l’Alt Comissionat de l’ONU pels refugiats, a finals del 2018 els colombians són la segona comunitat amb més desplaçaments forçats (8 milions – un 98% interiors) només superats pels 13 milions de sirians.

El 2008, Uribe va llançar l’operació Phoenix amb el suport de la CIA i del ministeri de Defensa dels Estats Units segons va explicar el 2013 The Washington Post. L’objectiu era atacar un camp clandestí suposadament ocupat per les FARC i situat en la vegetació densa de l’Equador a dos kilòmetres de la frontera. L’assalt es va saldar amb 22 guerrillers morts i un grup d’estudiants de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i va provocar importants conflictes diplomàtics. Amb l’Equador per haver violat la seva sobirania territorial, amb Mèxic per la mort de civils mexicans i per part de Colòmbia degut a la presència il·legal de les FARC a l’Equador.

El Govern Uribe es va acollir a la interpretació de la utilització lícita de la força contra actors no estatals proposada pels Estats Units en base a la doctrina Bush. La reacció de Veneçuela no es va fer esperar i Chávez va advertir de conseqüències si el que havia passat a l’Equador es produïa al seu pais.

En un context de polarització política i ideològica a escala continental i en un moment de fortes tensions bilaterals, tota incursió militar a Veneçuela pot ser el detonant d’un conflicte d’alta intensitat a la zona. És per això que els grups armats ja han identificat i han escollit els enemics i els aliats.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s