Indignació, injustícia, però malgrat tot, pacífics i dempeus.

el

Durant aquestes setmanes, Espanya està rebent un sotrac social difícil de tornar a posar a lloc. Tant les decisions polítiques com judicials (que a vegades semblen que van agafades de la mà) han provocat una indignació a la gent d’una gran magnitud que més endavant caldrà calibrar.

L’existència de Presoners Polítics a Espanya han encès una part important de la població que en numeroses ocasions s’ha deixat veure per reclamar l’alliberament d’unes persones que han complert amb el seu mandat democràtic. Aquest mandat consistia en celebrar un referèndum que preguntès a la ciutadania quin volia que fos el nou estatus polític de Catalunya, és a dir la permanència a l’Estat Espanyol o l’avenç cap a una nova República Catalana (les dues opcions legítimes i respectables). Un cop s’hagués determinat la voluntat del poble de Catalunya a les urnes, el President de la Generalitat tindria dues opcions: la primera convocar eleccions autonòmiques si guanyava el “no” a la independència o declarar la Independència del Principat al Parlament de Catalunya.

Si recordem els resultats de les eleccions del 27 de Setembre de l’any 2015, veurem que la coalició Junts Pel Sí i la CUP formaven una majoria ampla a favor de la independència fruit d’unes eleccions plebiscitàries. Aquests resultats electorals (que per cert, senyora Arrimadas, amb la llei electoral Espanyola), permetien a les forces independentistes la convocació d’un referèndum per decidir el futur de Catalunya i per tant, complir amb el seu programa electoral. El President Puigdemont va instar l’Estat a negociar aquest Referèndum pactant una pregunta i una data, però la resposta va ser de nou un NO flagrant. És així com es va tirar pel dret i conseqüentment convocar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre. En aquest referèndum, després d’intents de la Policia Espanyola de retirar paperetes i l’arribada d’uns 10.000 efectius de les forces de seguretat de l’Estat mitjançant dos creuers amb unes condicions esgarrifoses, es van produir unes càrregues policials desmesurades i desproporcionades innecessàries i impròpies d’un estat de dret que vetlla pels drets dels seus ciutadans. L’1 d’octubre la mentalitat va canviar i el pols social es va accelerar. El 3 d’octubre una vaga general va paralitzar el pais per protestar davant les porres i les amenaces d’una democràcia podrida i a la nit el Rei d’Espanya va abdicar en públic posicionant-se a favor dels del a por ellos i deixant de representar a un bon grapat de catalans. Després de l’entrada a presó dels Jordis i a continuació d’una bona part del Govern, l’ambient va passar de l’indignació a la tristesa i l’empatia amb unes famílies que no poden entendre la vulneració de drets que pateixen els seus fills, germans, pares, cosins, tiets…

El 27 d’octubre, el Govern Espanyol va esgarrapar la Generalitat de Catalunya aplicant un 155 vergonyòs i d’una manera inconstitucional (a ulls de molts catedràtics de dret constitucional) i M.Rajoy va convocar de forma il·legítima unes eleccions per al 21 de Desembre de l’any 2017 en les quals els demòcrates de debò no hi vàrem faltar, un altre cop. El resultat va ser nefast per al PP que obtingué uns tristos 4 diputats amb els quals pretenen fer i desfer des de Madrid controlant totes les competències de l’autogovern, mentre que les forces independentistes varen aconseguir una nova majoria absoluta que els reafirma amb les seves decisions.

Mesos després vam descobrir l’empresonament de Carles Puigdemont a l’exili, concretament a Alemanya, quan els serveis secrets espanyols (el CNI) va col·locar il·legalment un geolocalitzador al cotxe del President a Alemanya per després avisar la Policia del pais en qüestió (quan en realitat els serveis secrets d’un pais només poden actuar en el propi pais). Passat un temps i en mig de mobilitzacions a Catalunya en compta-gotes, descobrim la patacada democràtica de la justícia alemanya que rebutja el delicte de rebel·lió i com a conseqüència allibera Puigdemont. A suïssa, l’extradició ni es planteja i per rematar-ho a Escòcia es deixa en llibertat Clara Ponsatí i a Brussel·les donen llibertat per a Meritxel Serret, Toni Comín i Lluís Puig. Tot això passa mentre que Alemanya demana molta informació i proves convincents a Espanya per sostentar un delicte de malversació que segons el President Rajoy i el Ministre d’Hisenda Espanyol ( en seu parlamentària i en una entrevista) no ha existit.

 

Però si parlem de llibertat d’expressió, a Espanya li fa fàstic: dic això perquè la injustícia espanyola ha condemnat a 3 anys de presó a un cantant i a 6 anys un altre per fer raps contra la corona i els borbons, perquè a Madrid s’ha censurat una exposició que parla dels presos polítics al món, i per tant també a Espanya, i perquè es segresta un llibre que parla de narcotràfic a Galícia, es requisen samarretes i bufandes grogues en una final de futbol, es considera violència xiular l’himne espanyol, el rei, aixecar barreres de peatges i tallar carreteres.  Crec que els independentistes tenen motius suficients, ara sí, per marxar d’Espanya com els caracteritza, pacíficament.

 

A nivell de les dones, és indignat veure com s’emet una sentència que menysprea la dona i l’adverteix des d’un punt de vista patriarcal que s’ha de prepara per les violacions i que no s’ho ha de buscar, en comptes de condemnar per agressió sexual a una colla de violadors que corrompen més una societat amb una cultura masclista i patriarcal instal·lada i que és lluny, per desgràcia, de fugir. També és vergonyós veure com un ministre de justícia afirma que tots saben (assenyalant el Poder judicial) que el magistrat que va emetre el vot particular, justificant d’alguna manera la violació, té un problema i se l’ha de tractar.

D’altra banda cal condemnar les agressions feixistes que s’escampen impunement arreu d’Espanya contra els que rebutjen la unitat de la pàtria Espanyola i també que un representant d’una part ridícula de la població digui que a la Guerra Civil s’afusellà gent amb amor.

Finalment destacar la poca dignitat d’una Presidenta de la Comunitat de Madrid que no dimiteix fins que les clavegueres de l’estat fan sortir un video que hauria d’haver estat destruit 15 dies després perquè no hi va haver denúncia, en el que surt Cristina Cifuentes robant dos pots de crema anti-edat, en canvi de fer-ho per l’adjudicació d’un Màster d’Administració Pública a la Universitat Rey Juan Carlos sense fins i tot anar a classe, mentint i falsificant documents.

Amb això comencem el PLANETAMARTÍ DE LA DENÚNCIA SOCIAL!!!!

 

2 comentaris Digues la teva

  1. Marta ha dit:

    Martí, m’encanta com ho has escrit! Quanta raó tens! Estem a un pais de polítics corruptes. Lluitarem !!
    Gràcies Martí per compartir les teves noticies!!
    Marta

    1. martimestres ha dit:

      Que bé que t’agradi!!! Molts petons!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s